LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

 

 

Més enllà de la Zona Fosca d’Abora, segons es diu, hi ha el país dels berdels, una terra ruda i perillosa. En aquest lloc no s’hi poden trobar gaires aliments. Pocs fongs son capaços de sobreviure-hi excepte la passifa, un verdet pesat i lleugerament iridiscent que s’adhereix fàcilment a la matèria primigènia.

 

Tanmateix, tot i que és comestible per a les persones (és més, alimenta molt més del que sembla, fent que unes soles grapades bastin per a fartar-se), al cap d’un temps aquestes comencen a mostrar senyals de canvi: la seva intel·ligència cau en picat fins a ser la d’un nin petit o la d’un ca.

 

Els berdels s’han adaptat a aquesta contingència amb estoicisme i això els ha permès prosperar, encara que d’una manera que repugnaria molts Gent! Mantenen ramats del que ells anomenen ubis: gent que des de petita ha estat alimentada amb passifa i que son considerats com a animals.

 

De fet, els berdels els fan servir per a gran quantitat de tasques: animals de càrrega, aliment, per a abrigar-se amb les seves pells... És curiós que tot i que la passifa té uns efectes tan devastadors sobre els seus consumidors, no els té sobre els qui es mengen la carn dels ubis!

 

 

 

 

--- Sindar, cap d’un clan comerciant de belonis ---

- Què interessant... què és el que tenim aquí? – Aquella veu neutra, asexuada i amb un to burleta la tragué de la catatònia en la que havia caigut mentre deambulava pels passadissos foscos. Provenia d’una figura esvelta i estilitzada que es trobava davant seu, recolzada a una de les parets. Tenia els cabells llargs, anormalment gruixats i el seu cos despullat mostrava una musculatura atlètica davall una pell extremadament pàl·lida. Tenia uns pits voluptuosos sense mugró i l’al·lota comprovà ràpidament que es tractava d’una criatura completament asexuada.

 

- Qui ets tu? – articulà ella amb esforç. Aquelles paraules, les primeres que havien sortit de la seva boca des de que havia despert, li sonaren estranyes. – On som?...  què és la Terminal?

 

- Oh, no et preocupis per això – rigué aquell ésser de mirada llépola i divertida – Ara estàs confosa, ferida... Mira’t, però si estàs plena de sang! No et preocupis, jo t’ajudaré. Amb mi no et farà falta això.

 

Ella s’adonà que amb cada mà havia agafat una daga d’entre les que havia trobat en aquell lloc en que havia despertat i amb les que s’havia ajudat a alliberar-se. Les deixà en la mà que ell li estenia.

 

- Em... em sap greu – es disculpà – jo... no em trob molt bé... i no sé on soc ni com he arribat aqui. Tenia por.

 

-  Au va, no et preocupis, preciosa. Vine amb mi, a casa meva. Allà podràs descansar tot el que vulguis - Li donà uns copets a l’espatlla despullada que la feres estremir-se, aquells dits llargs i freds estaven acabats en unes ungles ben esmolades. –Tu tranquil·la. Només vull ajudar-te! – I somrigué mostrant unes dents primes i esmolades que brillaren en la tènue llum. 

 

- Atura’t Siphir! – una veu infantil sortí de la fosca, però fou una figura voluminosa qui la seguí. Un ésser bestial més gran que qualsevol d’ells dos i el doble d’ample. Uns gegantescos braços sortien d’unes enormes espatlles i semblaven servir-li per a caminar. Des de la seva cara, uns ulls empetitits els observaven als dos. –Maleït homúncul ensarronador! Encara t’ho passes millor jugant amb el menjar que devorant-lo, eh? Què hi fas tu aquí?

 

- Gabros! – féu ell mentre intentava recuperar el somriure burleta – podria fer-te la pregunta, eh? Nosaltres només estàvem parlant una mica, ja saps que aquests pisos, tan propers als Inferns son molt solitaris... 

 

- Au va! Ni tan sols quan saps que no et creuan pots dir la veritat? Ella no vendrà amb tu. Per allà trobaràs altres... quelcom que t’interessarà, però ella no. No la deixaré amb tu per a que la devoris!

 

Ella observava l’escena aterroritzada. Tot allò estava resultant ser massa per a ella, que cada vegad tenia més ganes de girar-se i córrer. Però una veu en el seu interior li deia que esperés: no podia deambular per un lloc així, que no coneixia i en el seu estat.

El seu cap feia voltes i tot el que l’envoltava tenia la textura irreal dels somnis. Li costava pensar clarament i encara més recordar... Necessitava ajuda i possiblement allà podria trobar-ne. Sí, un d’aquells estranys éssers l’ajudaria, però quin? La bèstia amb veu de nin o l’anguila del somriure predador? Els sentia parlar, però li costava entendre allò que deien. Els dos la reclamaven com a pròpia i argüien que volien ajudar-la. 

 

Finalment la intimidadora i peluda figura sense nom recuperà les dagues i feu fugir al seu adversari. Ella estava massa cansada per a tenir por, encara que sabia que aquell ésser colossal bé li hauria d’haver provocat aquesta reacció. Tanmateix, quan aquest es girà, els seus ulls brillaven de tendresa i preocupació, fent desaparèixer les seves reserves i, a la fi, pogué caure de nou en els reparadors braços de la inconsciència.    

---

 

 

 

(Continuarà...)

Alguna cosa es mogué dins la fosca, un cos incorporant-se, despertant en silenci. No se sentia res, tot estava tan tranquil com sempre, però hi havia alguna cosa que no acabava de quadrar.

Ensumà. L’aire li dugué un olor gairebé imperceptible que només captà gràcies al seu excepcionalment fi sentit de l’olfacte. Era l’olor de la sang fresca. 

Aixecant-se, féu uns estiraments. No era freqüent que hi hagués gaire moviment per aquells indrets situats gairebé a la fí del món.

Somrigué, el berenar era aprop. 

                                                               --- 

 

Gabros s’havia aturat de córrer. L’estret passadís havia acabat desembocant en una sala, que creuà ràpidament per a amagar-se en el racó més llunyà. Allò no havia estat cap a al·lucinació, sinó quelcom molt, massa, real. Encara podia sentir l’olor de la sang, la por, l’energia mística que li havia eriçat els cabells... i aquell plor.

 

No volia tornar-hi. Tot allò  era molt dolent, aquell ritual tenia una naturalesa malvada que semblava haver-se adherit allà. Però si aquella criatura havia sobreviscut, si encara estava viva...

 

Fent un esforç de voluntat, obligà al seu voluminós cos a aixecar-se i creuar l’habitació per a entrar de nou, d’un bot, a l’obertura del sostre.

 

No li costà massa refer el camí, encara que aquell túnel es ramificava de tant en tant. Finalment arribà on havia passat tot. Endevinà que s’hi acostava quan se li tornà a eriçar el cabell i es formà de nou aquella estranya sensació a l’estómac.  Sense desitjar-ho i sense fer cas al seu instint, que li suplicava fugir d’aquell lloc, es col·locà de nou sobre la reixa.

 

L’habitació encara es trobava il·luminada per unes poques espelmes exhaustes i era un caos de vísceres, sang i cossos caiguts. Les parets estaven roges pels esquits i l’olor de la mort anegava l’aire mentre una aura sinistra surava damunt l’escena, però no es veia el nadó per enlloc.

 

I l’altar era buit.

 

Tot i la distancia, entreveié el que semblaven petjades descalces. Era possible que algú se n’hagués duit el nadó i sa mare per a curar-los? Tenint en comte on es trobava, el més possible era que algun carronyaire ho hagués considerat un regal de la providència. Encara que, per a què es molestaria un necròfag en desfermar a l’al·lota quan tenia tanta carn molt més a l’abast?

 

Havia de descobrir que passava.

 

Col·locant les mans al sostre empenyé cap avall, amb la intenció d’esbutzar la reixa fent-la passar per ull en algun punt dèbil, però aquesta aguantà. No podia passar per allà, però potser en algun altre dels túnels tendria més sort. D’Un bot, s'endinsà de nou en les ombres.

 

                                                                   ---

(Continuarà)